Davant  l’enrenou i decepció  que ha provocat , en la societat,  l’Informe  de la Fundació Bofill vers  l’Estat de l’educació a Catalunya.- 2006/2007, i un cop llegit i analitzat aquest document,  la  FAPAES vol  manifestar:

La denuncia  de la situació  del nostre  sistema educatiu  i dels resultats  de la formació dels i les alumnes,  feta per la Fundació Jaume Bofill en el seu treball,  resitua en primera plana una sospita  que  tota la comunitat educativa  detectava, però a la qual no se li ha prestat l’atenció deguda des de tots els àmbits de la nostra preuada societat del benestar

Aquest informe ens obre ara els ulls...? sobre una situació  que es veia a venir, però que no hem afrontat en tant que societat que prepara els seus ciutadans del demà.

Repassem algunes dades importants:

Que dels primers anys 90, en implantar-se l’E.S.O. a Catalunya, el pressupost destinat a Educació ha anat augmentant paulatina però insuficienment any rera any, i que paral·lelament els resultats acadèmics assolits pels alumnes de l’E.S.O. han anat minvant en la mateixa o mes alta progressió.

Que en l’informe de la Fundació Bofill llegim:

“ En els darrers anys, la despesa pública en educació sobre el PIB i la despesa pública unitària han augmentat substancialment a Catalunya, però aquest increment encara es insuficient per situar el nostre païs en una posició mitjana a escala estatal i europea”  afegint vers aquest tema: “Val a dir que Catalunya se situa a la cua de les comunitats autònomes i dels països europeus pel que fa a la despesa pública en educació”

El mateix informe manifesta:

“Catalunya, en el periode 1994-2006, ha augmentat en mes de set punts la taxa d’escolarització als 15 anys, situantse en el 98’1%...”  afegint mes endavant: “Despres de Canaries i Extremadura, Catalunya (13’7%) presenta la taxa de repetició a 4t d’E.S.O. mes alta de l’Estat Espanyol...”  i afegeix tot seguit: “Catalunya es la comunitat autònoma amb la taxa de repetició a 6è de primaria mes baixa (1’5%) clarament per sota de la mitjana estatal”

Poc mes endavant explica:  “Catalunya (60’3%) se situa en una posicio cuera pel que fa al nivell de formació de la població jove, a mes de 15 punts percentuals de distància de la mitjana de la UE (76’9%)”

I l’analisi de l’Educació a Catalunya acaba dient: “Catalunya te un dels nivells d’abandonament escolar prematur mes elevat de la Unió Europea, i un dels nivells de formació de la població jove mes baix... D’ençà l’any 2000, a diferència de la mitjana de la Unió Europea, a Catalunya s’ha incrementat el pes de l’abandonament escolar prematur, i s’ha disminuit el percentatge de població jove que ha assolit ensenyaments post-obligatoris... Catalunya presenta taxes de no graduació en ESO de les mes altes de l’Estat (al voltant del 30%.

Davant de la diagnosis feta, creiem que s’ha  d’aplicar  el sentit comú i no deslluir totalment  la trajectoria  feta fins ara. Hauríem d’aplicar la coherència educativa que vol dir saber analitzar  i  recercar on  hi són el s problemes, per incidir sobre ells i resoldre’ls. Com a Federació, que aplega les associacions de pares i mares d’alumnes i tant mateix com  ciutadans, voldríem fer unes petites reflexions i compartir-les amb el resta de la comunitat educativa i amb la resta de la societat.

Primera reflexió:  Potser ha arribat el moment de consolidar realment el nostre sistema educatiu, des de un front comú de tota la societat.  No es de calaix  que una de les columnes més importants d’una societat  que vol evolucionar  i  situar el benestar dels seus ciutadans  en el primer lloc  de les seves prioritats, l’educació,  sigui  moneda de canvi dels diferents governs i administracions  politiques que a mesura que ostenten el poder van canviant els diferents  models existents, provocant la inestabilitat del propi sistema,  creant situacions de greuge amb dues xarxes escolars clarament distanciades en el seu funcionament, desautoritzant  els projectes  i  els diferents professionals educatius que els porten a terme,  aceptant  el funcionament corporativiste que limita l’evolució vocacional dins del sistema,  que en alguns casos  facilita el  fer d’una escola  un negoci...

Hauríem de ser capaços com a societat d’establir un model educatiu de consens amb que tots els agents  implicats  garantim  i adquirim un compromís amb  un model educatiu d’excel·lencia, únic per a totes les persones, que els permeti i garanteixi  la seva educació i formació al llarg de la vida, en les diferents etapes i sobretot en les etapes obligatòries.  Un model que no pot estar supeditat a les onades de la politica de cada moment.

Segona reflexió: En els ultims anys, els canvis les Lleis d’Educació (des de el 1970) han  estat uns quants, en funció de la situació politica del moment.  En tots aquests canvis i si fem les comparacions correctes:  no les estadistiques, que són la primera foto, sinò el funcionament real de l’estructura  profunda del sistema educatiu, ens adonarem  que els números no sempre corresponen amb els fets.

Els comportamenst socio-educatius són persistents. La seva  estructura  uniforme  clona els models un darrera l’altre. El significat  de l’educació  obligatòria requereix assumir  que tot alumne  ha d’adquirir  a l’escola els sabers  bàsics, que l’avaluació de l’aprenentatge no es pot fer amb les eines del passat i que educar  és molt més  que instruir.

Tercera reflexió:  Si ben es cert que la inversió en educació ha anat creixent, encara no és suficient, anem en el bon camí, però encara no em arribat  al grau d’excel·lència. Falta molt camí per recòrrer i molta feina a fer.  El nostre sistema educatiu, ha de ser el paradigma  de l’educació que no exclou ni selecciona, sinò que educa, que reforça  i  donà solució a les mancances.

Les propostes educatives han de saber  implicar i buscar complicitats del conjunt de la societat: families, grups, barri, mitjans de comunicació...

Ens hauríem de plantejar seriosament  si els resultats obtinguts en l’educació i en la formació dels nostres infants i joves, no és més que el reflex del fracàs  del sistema global, de la pròpia societat,  l’escola i el fracàs escolar nomès és un simptoma i prou. No podem continuar buscant culpables, fora de nosaltres mateixos,  quin missatge estem donant, quins valors estem  construint:  competitivitat, agressivitat, individualitat,  eficàcia per a ser el primer... Vivim en una societat  clarament adolescent: poc esforç, plaer ràpid, consum automàtic... No podem pretendre que els nostres infants i joves, valorin l’esforç, el respecte, la paciència, el conviure.. si els adults  qu els rodejen no ho fem.

Quarta reflexió: En la búsqueda  de culpables, acusem a les famílies de la seva desercció  en l’educació dels fills i a la inversa les famílies als docents perquè no entomen  totes les responsabilitats com educadors. Oblidem sempre  que cadascú en el grau que li correspon  es particep i culpable del resultat obtingut, eduquem tots i totes: Famílies, Govern, Mestres, Mitjans de comunicació, Botiguers,  etc.  Etc.

Les famílies han d’assumir la seva responsabilitat, però la societat ha d’acompanyar  aquest caminar, tots som corresponsables de com es formen i eduquen els nous ciutadans i ciutadanes,  tots volem  i  desitjem una societat amb un determinat funcionament. Cal que les famílies  arribin a l’escola  i sentin que la seva corresponsabilitat en l’educació dels fills i filles va més enllà de la porta de l’escola. Cal que els profesionals docents acollin  a les famílies com a necessaris aliats per a què la seva feina doni els resultats esperats. Cal que els mitjans de comunicació  i la resta de la societat faci de l’Educació la seva primera prioritat. Cal  que els governs de torn  centrin el seu esforç en consolidar un model educatiu producte del consens de tota la societat i no nomès de la necessitat de vots per arribar al poder.

Dit això,  sens acudeixen unes quantes propostes, que posen a l’abast del Govern, de la comunitat educativa i de la resta de la societat hauria de  debatre i consensuar.

1. Accelerar el desplegament del Pacte Nacional per l’Educació, més enllà de la sisena hora, traslladant a la població en general i a la comunitat educativa en particular la necessitat de donar prioritat a l’educació i de tenir consensos fonamentals al voltant d’aquesta temàtica. I, paral·lelament avançar en l’elaboració i posada en marxa de la   LLEI  D’EDUCACIÓ DE CATALUNYA.

2. Promocionar el valor de l’excel·lència i de l’equitat en educació entre la comunitat educativa i la societat en general

3. Augmentar les mesures de reforç de l’aprenentatge de les matèries instrumentals, de manera molt especial, entre la població escolar amb majors dificultats

4. Incrementar les mesures de suport dels alumnes amb dificultats a l’escola i a l’institut

5. Impulsar l’educació d’adults, no només entesa des de la perspectiva de l’educació de base sinó també com a formació continua en el mercat laboral i com a formació personal per ampliar el bagatge cultural propi.

6. Millorar la qualificació de l’ocupació i combatre la precarietat des de l’administració pública i des del sector empresarial.

7. Impulsar un gran acord entre sector públic i sector privat sostingut amb fons públics per respectar el principis d’equitat i de llibertat d’elecció de centres.

8. Potenciar la imatge del Servei Públic en Educació

9. Augmentar molt significativament la inversió pública en educació, de manera sostinguda en els propers anys, prioritzant les etapes i elements del sistema educatiu que més ho necessiten. En concret: les etapes infantil, secundària, superior i d’adults, els contractes-programa, la formació del professorat, i l’avaluació de professors, de centres i del conjunt del sistema educatiu.

10. Millorar la formació inicial del professorat i del procés  d’accés al lloc de treball.

11. Millorar la formació permanent del professorat i canviar el model actual.

12. Incrementar l’autonomia de centres escolars públics, tant en els aspectes pedagògics i organitzatius com en el referit a la contractació del professorat. Aquesta mesura ha d’anar acompanyada d’una clara i real professionalització dels equips directius (molt especialment del director o directora) per gestionar adequadament aquesta autonomia escolar.

13. Reforçar una cultura d’avaluació del sistema educatiu transparent, rigorosa, independent i al servei de la societat.

14. Impulsar la millora de la recerca educativa promovent, tanmateix, la seva valoració tant entre la comunitat educativa com entre la població en general.

Aquestes propostes fetes pel treball reaitzat per la Fundació Jaume Bofill, la podriem resumir en els punts següents

Reconeixement per part de l’Administració catalana de la seva responsabilitat del nivell actual del sistema educatiu a Catalunya, planificar i desenvolupar un seguiment eficient dels resultats educatius; reconeixement i assolir per part de tots els estaments de la comunitat educativa la seva pròpia corresponsabilitat en aquest fracàs sense excusarse en el tòpic de que la culpa es dels altres (Administració, professorat, alumnes, families...) continuar en aquesta polìtica de buscar culpables, es fer certa una vegada més aquella dita de: “Les justifucacions, son les excuses dels ineptes...”

Security Check. Please enter this code Escuchar el Código